Crònica del debat sobre l’ús de la violència

Continuen les retallades, augmenten les taxes universitàries brutalment, augmenta la misèria, la ràbia… i Tarragona viu la jornada de vaga més combativa dels últims anys… les seus del PSOE i PP, bancs i caixes són atacades, els mossos carreguen indiscriminadament… dies després comencen les detencions polítiques… Interior de la mà d’en Felip Puig imposa mesures pròpies de temps passats…
Arran dels fets ocorreguts durant la passada vaga general del 29 de març en que el nivell de combativitat i tensió social va esclatar amb contundència, l’assemblea universitària va decidir no obviar un tema tan espinós i polèmic com aquest, tot organitzant un debat sobre la legitimitat de l’ús de la violència. De fet, la convocatòria va ser un èxit, i un quarantena de persones van participar d’aquest acte del passat 18 d’abril. El debat que va durar una hora i mitja aproximadament va servir perquè s’exposessin diferents visions sobre un concepte tan complex com la violència.
Si en algun punt estaven d’acord tots els assistents és en que la violència estructural exercida pel sistema capitalista cap a les persones és infinitament superior en abast i dolor als aldarulls atribuïts als ja coneguts com joves encaputxats. I que aquesta expressió de ràbia social o vandalisme, segons es consideri, va ser utilitzada pels mitjans de comunicació per desviar el focus d’atenció d’una jornada de vaga amb manifestacions històriques. Tanmateix… quin paper han de prendre els moviments socials davant aquest fenomen?
Una qüestió estratègica
En les primeres intervencions es va defensar que davant la constant i massiva violència estructural era legítim l’ús de l’autodefensa. Es va fer incís en aquest concepte, l’autodefensa, com a resposta a prèvies agressions, fugint de la connotació de violència gratuïta promoguda pel poder polític i els mitjans. Però la divergència va arribar en el moment que es considerava oportú fer ús d’aquest mitjà, com a qüestió estratègica per ampliar el suport social.
Certes intervencions van defensar que actualment no és prudent començar a utilitzar aquests mitjans ja que espanten a les masses, allunyant-les encara més dels moviment revolucionaris. D’altres creien que aquesta expressió de ràbia social era inevitable i que s’havia de fer pedagogia per fer entendre que allò no era violència, sinó autodefensa, que no era la malaltia, sinó el símptoma.
Arribat a aquest punt es va debatre sobre com arribar a la gent i si aquestes expressions de lluita hi ajudaven o no. Es va fer incís en que únicament la pràctica política i la resistència pacífica poden engrandir més les files de la resposta social, que l’autodefensa o la violència espanten i allunyen a la gent. En aquell moment es va produir una intervenció que defensava que emprendre el camí abans esmentat, no es contradiu en donar una resposta més combativa i contundent. Aquesta reflexió va anar acompanyada d’una contextualització que afirmava que ens trobem en un punt nou de la història. Per primera vegada a la història tenim un context en que la tensió social augmenta desmesuradament i la resposta social no és proporcional (a causa de l’alt nivell d’alienació). Que cal accelerar aquest procés i que cal buscar noves vies, i que una d’aquestes vies pot ser conjuntar una bona acció política de conscienciació amb l’acció directa.
En defensa de la no-violència
Tot i que durant la primera part del debat totes les intervencions legitimaven l’autodefensa en relació al context imperant, discrepant dels tempos, al llarg del debat també hi hagué intervencions que defensaven la no-violència com arma més potent per desmantellar el sistema. Es va fer incís en la figura de Gandhi, en la aposta per la desobediència civil, ja que és un mètode de lluita que incomoda i que deixa sense arguments la resposta repressiva estatal. Certa intervenció va exposar que som nosaltres qui decidim quin camí emprendre si el de l’autodefensa, o el de la no-violència, i que al llarg de la història només s’havia usat el primer (perquè funcionava), però que ens havíem de plantejar aquesta possibilitat. Que la violència només engendra violència i que al cap i a la fi cal començar a construir quelcom nou des de la base i amb un nous valors conseqüents amb la nostra pràctica política.
Ràpidament aquesta intervenció va ser rebatuda amb l’argument que els moviments socials no escolleixen els mitjans que emprendre, sinó que és el propi sistema capitalista el que obliga de fer ús de l’un o l’altre. També es va criticar que s’establís la dicotomia entre activista violent o no-violent, remarcant l’ampli ventall de possibilitats existents, i que en cap moment l’ús de l’autodefensa implica que una persona sigui violenta.
No val faltar tampoc el debat de sobre com les noves tecnologies poden ser un arma molt potent per combatre el sistema establert.
Un èxit
Després d’una hora i mitja de debat en que les assistents van defensar amb entusiasme la seva postura, el debat es va donar per finalitzat tot i que de ben segur hagués pogut continuar. En definitiva, l’Assemblea de la URV, valora molt positivament aquesta experiència com una forma de créixer, de formar-nos col·lectivament per tal de dur a terme la nostra lluita amb la millor estratègia possible.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s